Intentarem no ser massa tècnics, però sí donar una petita introducció i solucionar els possibles dubtes que hi hagi.
El principal problema de l’aplicació de l’accessibilitat, sobretot al món digital, és saber on s’aplica i on no, i els desconeixements que hi ha sobre el tema.
Per una banda, tenim països com la Unió Europea, amb la seva norma EN 301 549, que obliga els països a fer compres públiques accessibles.
Als Estats Units també tenim la Section 508 de la rehabilitation Act, que ve a ser semblant a la norma europea que hem esmenat abans i que inclou normes d’accessibilitat per les compres públiques i per les compres que han de fer les agències federals.
Però aquest és el quid de la qüestió, les compres públiques. Una compra pública vol dir una compra d’una administració. Per exemple, si tens una empresa de programari educatiu per escriure matemàtiques, ha de ser accessible perquè voldràs que la compri una escola pública perquè els seus alumnes puguin escriure matemàtiques de manera accessible.
Això ajuda molt al tema de l’accessibilitat perquè, el que una empresa no vol és fer dos programes diferents, un d’accessible i un que no ho sigui, per tant si jo com a usuari també compro el programa, ja tindrà l’accessibilitat incorporada. Al final, aquesta llei ajuda al mercat general.
Aquesta és la part bona, però també hi ha una part dolenta. Moltes vegades els governs dels països desconeixen això i les empreses que fan el software desconeixen aquestes lleis, tot i així no ha de ser excusa per no aplicar-les. Però per desgràcia, no sempre funciona així. Les empreses haurien de tenir auditories d’accessibilitat per
assegurar-se que compleixen aquesta llei, però no sempre és el cas.
Un altre punt a tenir en compte és que el programari canvia constantment. Per exemple, si fem una auditoria d’accessibilitat per un programa el gener de 2023, i al febrer hem tret una característica nova i l’auditoria es fa cada quatre mesos, aquesta nova característica no estarà contemplada i potser no és accessible.
Això és un problema, perquè la majoria de programadors no tenen formació en accessibilitat i, per aquest motiu, surten característiques dins de les aplicacions
que no son accessibles i ha de passar un temps fins que s’arreglin.
Com sempre, la discriminació és el problema de sempre.
En tema d’empreses privades, no hi ha cap regulació. Si com a empresa privada vols tenir un programari no accessible, no hi ha lleis que ho impedeixin perquè és la teva empresa.
És una llàstima que no hi hagi més regulació a les empreses privades. Ja que tenim lleis del treball per a la no discriminació basada en la discapacitat, seria lògic que les lleis de programari dins de les empreses també contemplin el tema de l’accessibilitat. D’aquesta manera, treballadors amb discapacitat que entressin a treballar a una
empresa estaríem convençuts del fet que el programari que s’utilitza a l’empresa és accessible i el podrem utilitzar.
En conclusió, en els últims anys s’està intentant fer bona feina i s’està aconseguint, però encara falta moltíssim per fer. Les empreses han de contractar especialistes en accessibilitat que arreglin ràpidament els possibles problemes dins de les noves característiques dels seus productes, i els governs s’han de posar les piles per implementar lleis d’accessibilitat que incloguin també empreses privades i altres sectors.